Xerrada amb... Pau Vidal

El mestre de lletres Pau Vidal ens va fer una visita molt enriquidora. La va plantejar de forma que tots puguessím intervenir i dir la nostra en un petit debat sobre la seva preocupació principal: el no futur de la llengua catalana.

N'hi han diversos factors d'aquest canvi idiomàtic, però el que ens afecta a nosaltres, els parlants de la llengua, és la manca de voluntat de fer servir tot el vocabulari que tenim. Coneixem les paraules, però ja sigui per facilitat fonètica, perque hi ha paraules més curtes que volen dir el mateix o per un simple motiu de moda, no les fem servir com cal. Ens limitem a emprar paraules sovint provinents de llengües extrangeres, sovint calcades del castellà, deixan en un racó la nostra entitat propia què és la llengua catalana.
El futur, o no futur, del català no està en joc per culpa de la televisió o de la influèncie d'altres llengües, que sí ajuden al desgast de la llengua, sinó que está en les nostres mans.

Joan Coromines

Joan Coromines va nèixer a Barcelona l'any 1905 i va morir al 1997 a Pineda de Mar. En vida, fou un lingüista català de gran prestigi, autor dels importants diccionaris Diccionari etimolgògic i complementari de la llengua catalana i de l' Onomasticon Catalonias. Altres obres d'aquest autor són Vocabulario aranés, Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara, El que s'ha de saber de la llengua catalana, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Estudis de topinímia catalana, Lleures i converses d'un filòleg, Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances, Entre dos llenguatges, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico i El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó.

Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica ja que tenia un gran coneixement del català, castellà i occità; però també de la lingüística indoeuropea i aràbiga. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l' Institud d'Estudis Catalans i el 1931 publicà la tesi doctoral Vocabulario aranés. El mateix any comença a preparar l' Onomasticon Cataloniae. Després de la Guerra Civil Espanyola s'exilià en diversos països, fins que aconsegueix una càtedra a la Universitet de Chigago el 1948. Entre 1980 i 1991 va preparar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El 1994 acabar l' Onomasticon Cataloniae.

Coromines va mantenir posicions profundament catalanistes, va rebutjar una càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa del tractament que rebia la llengua catalana a Espanya. Si va rebré, però, els següents gualardons:

1972: Premi Lletra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg
1972: Crítica Serra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg
1980: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
1981: Premi d'Honor Jaume I
1984: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
1989: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles
1994: Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona
1995: Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana
1995: Premi Quadern de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell
1996: Premi de la Institució de les Lletres Catalanes

Rodamots d'insults

Al llarg de la vida he anat adquirint un bon grapat de mots. Quan de petit anava a la ciutat a cal tiet, ma cosina em deia sempre Toni Cap-terròs per emprenyarme -bé, suposo que la culpa és del meu nom, Toni Caparròs-. El que no sabia ella es que de gran seria tota una mestretites. Noms que m'he guanyat a pols, com quan em diuen estaquirot per la meva manca d'enze.

El que no he entés mai, però, és garrepa. M'ho han dit quan he sortit de vacances a Sevilla, a Madrid... Diuen que així son els de la nostra terra, encara que mai han sapigut explicar-me per què...

Javier Marías

Que no me entero és l'article d'aquest escritor, traductor i col·laborador d' El País en el qual critica i castiga, sense assenyalar concretament a ningú, la mala redacció i els errors en l'ús de la llengua, especialment amb els falsos amics que trobem sovint en notícies des de l'estranger a El País i altres periòdics importants.

Javier Marías és un mestre en vida de la llengua. La seva obra bibliografica consta d'once novel·les, quatre relats, quatre assajos i un llarg etcétera d'articles i escrits al diari El País, a on col·labora des de 1978.

La seva carrera de Lletres, Filosofia i Filologia anglessa, el gran nombre de premis que ha rebut i el seu ampli treball com a traductor de llibres de llengua extrangera, l'aval·len generosament per poder permetres aquesta crida d'atenció que busca, tal i com reivindica al títol i al final de l'article, un medi de comunicació com és la premsa on un pugui llegir i entendre la notícia amb garanties.

Varietat dels discursos

Les diferències i semblances entre els discursos de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt '09 i de Íngrid Betancourt als Premis Príncep d'Asturias '09 són destacables.

La diferència prinipal és que en el primer, Quim Monzó tracta d'enfocar el discurs de forma senzilla en un conte narrat en tercera persona, mentres que Íngrid Betancourt empra una forta dosis d'emotivitat des de la seva horrorosa i traumàtica experiència.

Una altre punt que diferencia ambós discursos és que Betancourt rep el premi, en certa manera, pel seu propi compte, mentres que Quim Monzó és un represant de la convidada d'honor cultura catalana.

En la meva opinió, una altra diferència és que Íngrit té potser més experiència en discursos degut a la seva carrera política i activista.

Un tret en comú que salta a la vista és el públic: d'alt nivell social i persones instruïdes.