Rodamots d'insults

Al llarg de la vida he anat adquirint un bon grapat de mots. Quan de petit anava a la ciutat a cal tiet, ma cosina em deia sempre Toni Cap-terròs per emprenyarme -bé, suposo que la culpa és del meu nom, Toni Caparròs-. El que no sabia ella es que de gran seria tota una mestretites. Noms que m'he guanyat a pols, com quan em diuen estaquirot per la meva manca d'enze.

El que no he entés mai, però, és garrepa. M'ho han dit quan he sortit de vacances a Sevilla, a Madrid... Diuen que així son els de la nostra terra, encara que mai han sapigut explicar-me per què...

Rodamots molt econòmic

Tinc dos amics amb un bon nivell econòmic però amb un estil de vida totalment antagònics. El primer és un bon estalviador, diguemne que gratar-se la butxaca no li fa cap gràcia. No obstant, a l'hora de pagar li agrada fer-ho bitllo-bitllo. El segon no té cap cura a l'hora d'afluixar-se els cordons i té massa despesses, tantes que té problemes per arribar a final de mes i mai no sap d'on sortiren les misses. Tot i així tots dos tenen un tret comú: l'amor pels diners. I esque com diu el refrany, pagant sant Pere canta!

Embarbussament

Embarbussament (m)

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

Etimologia: de embarbussar-se, de balbucejar, forma desenvolupada de l'antic balbuçar, del llatí balbutire, mateix significat.

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, empatolls, embarassallengües, entrebancs, entrebancallengües, travallengües, queques (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen

Auca

Auca (f)

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.



Etimologia: del llatí vulgar auca, 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del joc de l'oca.



Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full. Diuen que el seu origen potser es troba en un joc d'atzar del segle XVII, en què hi figurava una oca (dita auca en algunes comarques catalanes), i que tal volta tenia un origen endevinatori o d'atzar.





Auca de Terrassa