Xerrada amb... Marta Guitart

Marta Guitart és una ex-alumne del centre (IES Vidreres). Va cursar batxillerat humanístic perque des d'un principi va tenir molt clar la seva preferencia vers lletres. Té el títol de Interpretació i Traduccio anglés-italià i, durant la carrera, va viure a Manchester i a Venecia. A més a més, té un màster italià: la seva preferencia per la llengua i cultura català també la té present.

Ens ha parlat sobre la feina que ha dut a terme com a col·laboradora d'un diccionari castellà-italià. Aquesta feina la va aconseguir gràcies a que va contactar amb la que sería la coordinadora del projecte quan residia a Venecia.

Fer un diccionari no és feina fàcil, pero te la seva compensació. És dur treballar masses hores al ordinador per poder acabar dins del termini la feina encomenada, però permet certa flexibilitat horària i l'avantatge d'ésser el teu propi cap de feina. Por semblar aborrit tot el món que envolta a un diccionari, però Marta Guitart assegura que ha trobat la seva experiencia certament interesant: el diccionari amaga moltes curiositats.

La seva feina consistía en la traducció de dues lletres senceres del italià al castellà. Sovint, ha trobat dificultats amb algunes paraules que designen una funció o activitat que en castellà no es diu; i per tant es trobaba amb la doble feina d'intentar explicar el significat de la paraula sense ajudar-se de sinònims, es a dir, argumentant el significat de forma lògica.

Tot i que la seva tasca ja ha finalitzat el procés de publicació d'un diccionari és molt complex i llarg, es per això que es calcula que el diccionari serà publicat al 2012.

Xerrada amb... Pau Vidal

El mestre de lletres Pau Vidal ens va fer una visita molt enriquidora. La va plantejar de forma que tots puguessím intervenir i dir la nostra en un petit debat sobre la seva preocupació principal: el no futur de la llengua catalana.

N'hi han diversos factors d'aquest canvi idiomàtic, però el que ens afecta a nosaltres, els parlants de la llengua, és la manca de voluntat de fer servir tot el vocabulari que tenim. Coneixem les paraules, però ja sigui per facilitat fonètica, perque hi ha paraules més curtes que volen dir el mateix o per un simple motiu de moda, no les fem servir com cal. Ens limitem a emprar paraules sovint provinents de llengües extrangeres, sovint calcades del castellà, deixan en un racó la nostra entitat propia què és la llengua catalana.
El futur, o no futur, del català no està en joc per culpa de la televisió o de la influèncie d'altres llengües, que sí ajuden al desgast de la llengua, sinó que está en les nostres mans.

Joan Coromines

Joan Coromines va nèixer a Barcelona l'any 1905 i va morir al 1997 a Pineda de Mar. En vida, fou un lingüista català de gran prestigi, autor dels importants diccionaris Diccionari etimolgògic i complementari de la llengua catalana i de l' Onomasticon Catalonias. Altres obres d'aquest autor són Vocabulario aranés, Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara, El que s'ha de saber de la llengua catalana, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Estudis de topinímia catalana, Lleures i converses d'un filòleg, Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances, Entre dos llenguatges, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico i El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó.

Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica ja que tenia un gran coneixement del català, castellà i occità; però també de la lingüística indoeuropea i aràbiga. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l' Institud d'Estudis Catalans i el 1931 publicà la tesi doctoral Vocabulario aranés. El mateix any comença a preparar l' Onomasticon Cataloniae. Després de la Guerra Civil Espanyola s'exilià en diversos països, fins que aconsegueix una càtedra a la Universitet de Chigago el 1948. Entre 1980 i 1991 va preparar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El 1994 acabar l' Onomasticon Cataloniae.

Coromines va mantenir posicions profundament catalanistes, va rebutjar una càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa del tractament que rebia la llengua catalana a Espanya. Si va rebré, però, els següents gualardons:

1972: Premi Lletra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg
1972: Crítica Serra d'Or, per Lleures i converses d'un filòleg
1980: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
1981: Premi d'Honor Jaume I
1984: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
1989: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles
1994: Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona
1995: Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana
1995: Premi Quadern de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell
1996: Premi de la Institució de les Lletres Catalanes

Rodamots d'insults

Al llarg de la vida he anat adquirint un bon grapat de mots. Quan de petit anava a la ciutat a cal tiet, ma cosina em deia sempre Toni Cap-terròs per emprenyarme -bé, suposo que la culpa és del meu nom, Toni Caparròs-. El que no sabia ella es que de gran seria tota una mestretites. Noms que m'he guanyat a pols, com quan em diuen estaquirot per la meva manca d'enze.

El que no he entés mai, però, és garrepa. M'ho han dit quan he sortit de vacances a Sevilla, a Madrid... Diuen que així son els de la nostra terra, encara que mai han sapigut explicar-me per què...

Javier Marías

Que no me entero és l'article d'aquest escritor, traductor i col·laborador d' El País en el qual critica i castiga, sense assenyalar concretament a ningú, la mala redacció i els errors en l'ús de la llengua, especialment amb els falsos amics que trobem sovint en notícies des de l'estranger a El País i altres periòdics importants.

Javier Marías és un mestre en vida de la llengua. La seva obra bibliografica consta d'once novel·les, quatre relats, quatre assajos i un llarg etcétera d'articles i escrits al diari El País, a on col·labora des de 1978.

La seva carrera de Lletres, Filosofia i Filologia anglessa, el gran nombre de premis que ha rebut i el seu ampli treball com a traductor de llibres de llengua extrangera, l'aval·len generosament per poder permetres aquesta crida d'atenció que busca, tal i com reivindica al títol i al final de l'article, un medi de comunicació com és la premsa on un pugui llegir i entendre la notícia amb garanties.

Varietat dels discursos

Les diferències i semblances entre els discursos de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt '09 i de Íngrid Betancourt als Premis Príncep d'Asturias '09 són destacables.

La diferència prinipal és que en el primer, Quim Monzó tracta d'enfocar el discurs de forma senzilla en un conte narrat en tercera persona, mentres que Íngrid Betancourt empra una forta dosis d'emotivitat des de la seva horrorosa i traumàtica experiència.

Una altre punt que diferencia ambós discursos és que Betancourt rep el premi, en certa manera, pel seu propi compte, mentres que Quim Monzó és un represant de la convidada d'honor cultura catalana.

En la meva opinió, una altra diferència és que Íngrit té potser més experiència en discursos degut a la seva carrera política i activista.

Un tret en comú que salta a la vista és el públic: d'alt nivell social i persones instruïdes.

Rodamots molt econòmic

Tinc dos amics amb un bon nivell econòmic però amb un estil de vida totalment antagònics. El primer és un bon estalviador, diguemne que gratar-se la butxaca no li fa cap gràcia. No obstant, a l'hora de pagar li agrada fer-ho bitllo-bitllo. El segon no té cap cura a l'hora d'afluixar-se els cordons i té massa despesses, tantes que té problemes per arribar a final de mes i mai no sap d'on sortiren les misses. Tot i així tots dos tenen un tret comú: l'amor pels diners. I esque com diu el refrany, pagant sant Pere canta!

Pau Vidal

Pau Vidal (Barcelona, 1967) és autor dels Mots enreixats en català del diari El País i traductor de les novel·les italianes Camilleri, Tabucchi i Erri de Luca. Com a escriptor ha publicat una sàtira humorística contra la paternitat (El parevostre), un recull de narracions sobre la transformació urbanística de Ciutat Vella (Home les, premi Documenta 2002) i un plany per la desaparició de la parla col•loquial (En perill d’extinció. 100 paraules per salvar). A Barcelona Televisió ha presentat, conjuntament amb Elisenda Roca, el concurs Joc de paraules, tot i que en l’actualitat trenca amb el món televisió al que culpavilitza, en certa manera, de l’empobriment de la llengua catalana parlada. Als estius condueix la secció de llengua d’El matí de Catalunya Ràdio. Aigua bruta és la seva primera novel•la, es tracta també de la primera novel•la d’intriga etimològica en català. Autor premiat al 2006 per la Literatura Científica. Pau Vidal és conegut a la red per la seva web www.RodaMots.com amb la qual tracta de fer arribar paraules i expressions en català en desús als seus subscriptors cada dia. Directament vincul•lat amb aquest projecte trobem el llibre titulat també Rodamots que recull l’esperit divulgatiu de la mateixa pàgina web.

Premi Príncep d'Asturias 2008 Íngrid Betancourt

Descripció del video: Ingrid Betancourt, al poc temps d'ésser alliberada rere un llarg segrest a mans de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) va guanyat el Premi Príncep d'Asturias de la Concòrdia. Personifica a tots aquells que en el món estàn privats de la llibertat per la defensa dels drerts humans. El jurat subratlla en el seu acta que, "al destacar la fortalesa, dignitat i valentia amb les que Ingrid Betancourt es va enfrontar a sis anys d'injust captiveri, vol solidaritzar-se amb totes aquelles persones que padeixen les mateixes dramàtiques i inadmisibles condicions que ella ha sofert, així com amb aquells govers que (com el de la República de Colombia) treballen per la consolidació del sistema democràtic i les llibertat cíviques.



Íngrid Betancourt (Bogotà, 25 de desembre de 1956) és una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Betancourt va esdevenir mundialment famosa arran del seu llarg segrest per part de la guerrilla de les FARC que la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, quan va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més. El seu segrest començà arran de la campanya per les eleccions presidencials de 2002 en les que ella es presentava com a candidata pel partit verd. A pesar de les recomanacions del govern, Íngrid volgué fer un acte de campanya en una zona amb una gran activitat guerrillera. El seu segrest de 2321 dies fou àmpliament difós en gran quantitat de mitjans arreu del món, en part degut a la seva nacionalitat francesa.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri.

Quim Monzó a la Fira de Frankfurt '07

Descripció del video: Discurs íntegre de l'escriptor Quim Monzó a la cerimònia inaugural de la Fira de Frankfurt 2007, que té la cultura catalana com a convidada d'honor. El video té una durada d'uns 13 minuts.



Quim Monzó planteja el seu discurs amb una mena de conte en el que parla d'un escriptor que es convidat a inaugurar la Fira de Frankfurt quan la cultura catalana és convidada d'honor amb un discurs.

Aquest personatge protagonista és ell mateix i l'acció gira en torn de què pensa quan es convidat i per que decideix acceptar la invitació, així com que li sugereix que hagi sigut la cultura catalana l'escollida per un órgan tan important per la literatura i amb tant de prestigi com és la Fira de Frankfurt.

L'escriptor té dubtes. Dubta del que dirà de la gent si accepta la invitació o si no ho fa. Dubta del per que és la llengua catalana, una llengua sense estat oficial representatiu, l'escollida com convidada d'honor.

Quim Monzó fa énfasi en l'originalitat del seu discurs per contra al que seria d'un polític.

Com és d'esperar, esmenta, de pasada, el nom d'alguns dels autors catalans mes vinculants i la història de catalunya.


Com a opinió personal, és fa notar la seva manca d'experiència en discursos d' events de tant prestigi amb un públic complicat degut als embarbussaments que pateix a l'hora de recitar-lo.

Tot i així, assoleix el seu objectiu de dur a terme un discurs senzill i original.

Embarbussament

Embarbussament (m)

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

Etimologia: de embarbussar-se, de balbucejar, forma desenvolupada de l'antic balbuçar, del llatí balbutire, mateix significat.

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, empatolls, embarassallengües, entrebancs, entrebancallengües, travallengües, queques (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen

Auca

Auca (f)

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.



Etimologia: del llatí vulgar auca, 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del joc de l'oca.



Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full. Diuen que el seu origen potser es troba en un joc d'atzar del segle XVII, en què hi figurava una oca (dita auca en algunes comarques catalanes), i que tal volta tenia un origen endevinatori o d'atzar.





Auca de Terrassa