Quim Monzó a la Fira de Frankfurt '07

Descripció del video: Discurs íntegre de l'escriptor Quim Monzó a la cerimònia inaugural de la Fira de Frankfurt 2007, que té la cultura catalana com a convidada d'honor. El video té una durada d'uns 13 minuts.



Quim Monzó planteja el seu discurs amb una mena de conte en el que parla d'un escriptor que es convidat a inaugurar la Fira de Frankfurt quan la cultura catalana és convidada d'honor amb un discurs.

Aquest personatge protagonista és ell mateix i l'acció gira en torn de què pensa quan es convidat i per que decideix acceptar la invitació, així com que li sugereix que hagi sigut la cultura catalana l'escollida per un órgan tan important per la literatura i amb tant de prestigi com és la Fira de Frankfurt.

L'escriptor té dubtes. Dubta del que dirà de la gent si accepta la invitació o si no ho fa. Dubta del per que és la llengua catalana, una llengua sense estat oficial representatiu, l'escollida com convidada d'honor.

Quim Monzó fa énfasi en l'originalitat del seu discurs per contra al que seria d'un polític.

Com és d'esperar, esmenta, de pasada, el nom d'alguns dels autors catalans mes vinculants i la història de catalunya.


Com a opinió personal, és fa notar la seva manca d'experiència en discursos d' events de tant prestigi amb un públic complicat degut als embarbussaments que pateix a l'hora de recitar-lo.

Tot i així, assoleix el seu objectiu de dur a terme un discurs senzill i original.

Embarbussament

Embarbussament (m)

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

Etimologia: de embarbussar-se, de balbucejar, forma desenvolupada de l'antic balbuçar, del llatí balbutire, mateix significat.

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, empatolls, embarassallengües, entrebancs, entrebancallengües, travallengües, queques (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen

Auca

Auca (f)

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.



Etimologia: del llatí vulgar auca, 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del joc de l'oca.



Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full. Diuen que el seu origen potser es troba en un joc d'atzar del segle XVII, en què hi figurava una oca (dita auca en algunes comarques catalanes), i que tal volta tenia un origen endevinatori o d'atzar.





Auca de Terrassa